EL JARRÓN ROTO O EL PENSIL EN LA FAROLA, por José Luis Belloso

El señor Manuel Calzado, por otro lado amigo mío, se metió el día 30 de marzo en este diario ”en camisas de once varas” puesto que juzga desde fuera, una situación de un grupo político que no es el suyo. Es lo mismo que yo me pusiera a hacer juicios sobre la postura antiestatut de Ibarra o de Bono o las crisis frecuentes entre el PSC y PSOE, o las razones del orden de la lista local de la candidatura del PSC. Me dirías y con razón, que me meto donde no me llaman y tal vez que no tengo suficiente información. Y por tanto, que visualizo parcialmente las cosas. Pero como se acercan las Elecciones del 27 de mayo, esa crítica hacia las entretelas de un partido o coalición opositora, tiene matices y relevancias que deberíamos de considerar en un diálogo de amigos y por tanto sin acritud.

Es verdad que ha habido, como tu dices una fragmentación dentro de la Izquierda del PSOE y es debida a muchas causas. Ni se trata de una nostalgia enfermiza ni menos de una práctica de esa tan denostada “dictadura del proletariado”. Veo en eso tu sonrisa irónica. No, razones más profundas. Todos tenemos nuestra historia gloriosa y discutible detrás, que nos engrandece y que nos interpela. Y eso mucho antes de Farrés, o lo de la OTAN. o de la Guerra Civil, sino cuando el jarrón estaba formado por militantes socialistas y comunistas ( se separaron porque unos querían coquetear con el capitalismo y otros no) Eran tiempos distintos y ahora nos toca vivir otra época. Yo creo que mejor. Los dos estamos por una democracia social y una ciudad próspera y alegremente convivencial. ¿O no? Eso requiere la aplicación de nuestros ideales políticos a esta ciudad y este día a día que nos toca.

Concertemos que en los dos partidos existe cohesión interna, ahora, y que no hay fisuras de cara a las elecciones, aunque algunos hayamos perdido algunos pelos en la gatera. Y en ese supuesto hagamos una reflexión de aquellas de ve, juzgar y actuar que hacíamos, tú y yo en tiempos.
No comparto contigo, bastantes cosas a nivel político, y espero que eso no empañe nuestra antigua amistad. Por ejemplo, no creo que los ciudadanos no voten o se abstegan por que padecen un hartazgo de los políticos, sino porque los políticos no demos la talla de lo que la gente espera de nosotros y haya una incoherencia ética entre lo que predicamos o se supone que deberíamos predicar y lo que damos o hacemos. Coherencia entre nuestros ideales y nuestros hechos. Y dejemos aparte la derecha a quien le conviene que pasemos de política o incluso de nos abstengamos de votar.
Parece que un valor muy preciado de la izquierda es la austeridad. El hecho de poner “floretas” en las farolas ¿No te parece criticable cuando hay tantas cosas que hacer a nivel social y a favor de los excluidos, que los hay en nuestra ciudad? Nadie dice que no se les haya dado subvenciones y no se les haya ayudado. Pero ¿No podríamos priorizar? Y dar ejemplo en eso.
La ostentación en los proyectos, la virtualidad y las inauguraciones sucesivas, la constante aparición de las fotos del alcalde en los medios, por cualquier motivo ¿ No es otro motivo a reflexionar?
Las actuaciones de la policía en algunas ocasiones con motivo de los ocupas, el caso Bemba, la no contundencia en los casos de violencia racista etc. que ha puesto a parte de la juventud en contra ¿No sería otro punto a considerar?
El tema de la movilidad.
La difícil cuestión de la participación en las instancias sociales, los Consells, Los Foros , las Agendas etc. que son demasiado informativos y poco formativos ¿No sería otro punto a reformar para no desanimar a los que voluntariamente quieren colaborar?
La forma de encajar las críticas de las minorías, sin personificar, ni menospreciar. Teniendo muy en cuenta los excluidos, los discapacitados, y los sin voz ¿no serían una cuestiones a debatir etc. por sólo citar unos ejemplos.?
Apreciamos lo que se ha hecho, no somos ciegos, pero creemos que se puede hacer de otra manera. Mejor.

Por eso, tiene que haber otras opciones que miren al futuro, que realmente miren las cosas con proximidad, sin querer engatusar a nadie, ni con medallas, ni con viajes, ni con acelerones de proyectos que se empiecen con vistas a las próximas elecciones .Eso es lo que está diciendo ICV-EUiA, que queremos mejor un jarrón lleno de claveles y tulipanes que alegren las casas que no tiene vivienda, que los costosos y antiecológicos pensiles en las farolas.

LES POLÍTIQUES D'HABITATGE TAMBÉ FAN CIUTAT, per Juan Miguel Mena

Ara que queden poques setmanes per tornar a decidir, democràticament, qui i, sobre tot, com construirem el Sabadell del futur és bon moment per ressaltar la importància i la incidència que pot tenir una opció de govern en tots els àmbits, també en els més propers de la vida dels sabadellencs i les sabadellenques.

Una opció de govern pot perfilar una ciutat com Sabadell també en la vessant de l’habitatge. La coalició ICV-EUiA hem demostrat que, per a nosaltres, l’habitatge és una de les nostres prioritats. Estem convençuts que la ciutat que volem comença també per una planificació urbanística sostenible i un model de ciutat equilibrat i sense diferències entre els territoris. Malauradament no és aquesta la política que des de l’actual equip de govern s’està duent a terme. Són dos els elements que veritablement marquen la diferència entre un autèntic govern d’esquerres i progressista i un altre que només s’ho fa dir:

Per una banda, hem d’especificar que existeixen dos tipus d’habitatges públics: els habitatges de règim general (als quals una part important de la població pot accedir) i els habitatges de règim especial (pisos on només poden accedir persones i famílies amb rendes molt baixes). És evident que una autèntica política d’habitatge ha de garantir que els col.lectius més desafavorits siguin prioritaris en l’accés a l’habitatge públic. Aquí no radica el problema de Sabadell. El gran problema de la nostra ciutat és com això s’està aplicant al territori. Sabadell s’està convertint en una ciutat amb desequilibris entre els diferent barris perquè el govern Bustos està concentrant els habitatges de règim especial a dos sectors de la ciutat: Torre-romeu i Can Puiggener. Són barris que qualsevol que els conegui entèn perfectament que poden córrer el perill de “guetitzar-se” i, per tant, no garantir l’equilibri necessari que a tota ciutat moderna li cal. Aquest no és el camí per vertebrar un Sabadell ben encarrilat cap el futur. O canviem l’estratègia pel que fa a política d’habitatge o aquest govern acabarà per destrossar tot l’esforç que els primers ajuntaments democràtics van realitzar amb l’objectiu d’integrar els barris amb la resta de la ciutat.

D’altra banda també són políticament evaluables i definibles els criteris pels quals un ciutadà nouvingut a Sabadell pot optar a un habitatge públic. Fa uns anys que el govern Bustos va apujar l’obligatorietat d’empadronament a la ciutat a deu anys per poder sol.licitar un pis de VIMUSA. Aquesta mesura insolidària i gens inclusivista no ajudarà ni a Sabadell ni als seus ciutadans, ans al contrari. Intentar blindar la construcció pública als ciutadans nouvinguts només genera un problema: els pisos pastera. És a dir, aquells pisos on es veuen obligats a conviure tres o quatre famílies que no poden enfrontar-se a un lloguer o una hipoteca tots sols. Per tant, un govern que apuja la obligatorietat de l’empadronament a deu anys està sent corresponsable dels pisos pasteres que, d’altra banda, estan considerats com una font de conflictes entre els veïns i les veïnes. Per descomptat que amb aquestes polítiques insolidàries i excloents no serem capaços de constuir, col.lectivament, el Sabadell del futur.

A ICV-EUiA estem convençuts que el gran drama de l’actual equip de govern és haver-se adonat que el seu cicle ja ha finalitzat. Que les seves polítiques insolidàries, excloents i antigues ja no són útils als ciutadans que volen un Sabadell modern i que miri amb orgull cap el futur. És l’hora d’un relleu que en polítiques d’habitatge, però també en tota la resta dels àmbits que li interessen a la ciutadania, generi una ciutat equilibrada, solidària, honesta i austera. Que ningú no ens intenti enredar: les polítiques d’habitatge ajuden a construir el model de ciutat que volem i, per tant, són un indici dels governs d’esquerres de debò.

Juan Miguel Mena

Número 4 candidatura ICV-EUiA.