LES POLÍTIQUES D'HABITATGE TAMBÉ FAN CIUTAT, per Juan Miguel Mena

Ara que queden poques setmanes per tornar a decidir, democràticament, qui i, sobre tot, com construirem el Sabadell del futur és bon moment per ressaltar la importància i la incidència que pot tenir una opció de govern en tots els àmbits, també en els més propers de la vida dels sabadellencs i les sabadellenques.

Una opció de govern pot perfilar una ciutat com Sabadell també en la vessant de l’habitatge. La coalició ICV-EUiA hem demostrat que, per a nosaltres, l’habitatge és una de les nostres prioritats. Estem convençuts que la ciutat que volem comença també per una planificació urbanística sostenible i un model de ciutat equilibrat i sense diferències entre els territoris. Malauradament no és aquesta la política que des de l’actual equip de govern s’està duent a terme. Són dos els elements que veritablement marquen la diferència entre un autèntic govern d’esquerres i progressista i un altre que només s’ho fa dir:

Per una banda, hem d’especificar que existeixen dos tipus d’habitatges públics: els habitatges de règim general (als quals una part important de la població pot accedir) i els habitatges de règim especial (pisos on només poden accedir persones i famílies amb rendes molt baixes). És evident que una autèntica política d’habitatge ha de garantir que els col.lectius més desafavorits siguin prioritaris en l’accés a l’habitatge públic. Aquí no radica el problema de Sabadell. El gran problema de la nostra ciutat és com això s’està aplicant al territori. Sabadell s’està convertint en una ciutat amb desequilibris entre els diferent barris perquè el govern Bustos està concentrant els habitatges de règim especial a dos sectors de la ciutat: Torre-romeu i Can Puiggener. Són barris que qualsevol que els conegui entèn perfectament que poden córrer el perill de “guetitzar-se” i, per tant, no garantir l’equilibri necessari que a tota ciutat moderna li cal. Aquest no és el camí per vertebrar un Sabadell ben encarrilat cap el futur. O canviem l’estratègia pel que fa a política d’habitatge o aquest govern acabarà per destrossar tot l’esforç que els primers ajuntaments democràtics van realitzar amb l’objectiu d’integrar els barris amb la resta de la ciutat.

D’altra banda també són políticament evaluables i definibles els criteris pels quals un ciutadà nouvingut a Sabadell pot optar a un habitatge públic. Fa uns anys que el govern Bustos va apujar l’obligatorietat d’empadronament a la ciutat a deu anys per poder sol.licitar un pis de VIMUSA. Aquesta mesura insolidària i gens inclusivista no ajudarà ni a Sabadell ni als seus ciutadans, ans al contrari. Intentar blindar la construcció pública als ciutadans nouvinguts només genera un problema: els pisos pastera. És a dir, aquells pisos on es veuen obligats a conviure tres o quatre famílies que no poden enfrontar-se a un lloguer o una hipoteca tots sols. Per tant, un govern que apuja la obligatorietat de l’empadronament a deu anys està sent corresponsable dels pisos pasteres que, d’altra banda, estan considerats com una font de conflictes entre els veïns i les veïnes. Per descomptat que amb aquestes polítiques insolidàries i excloents no serem capaços de constuir, col.lectivament, el Sabadell del futur.

A ICV-EUiA estem convençuts que el gran drama de l’actual equip de govern és haver-se adonat que el seu cicle ja ha finalitzat. Que les seves polítiques insolidàries, excloents i antigues ja no són útils als ciutadans que volen un Sabadell modern i que miri amb orgull cap el futur. És l’hora d’un relleu que en polítiques d’habitatge, però també en tota la resta dels àmbits que li interessen a la ciutadania, generi una ciutat equilibrada, solidària, honesta i austera. Que ningú no ens intenti enredar: les polítiques d’habitatge ajuden a construir el model de ciutat que volem i, per tant, són un indici dels governs d’esquerres de debò.

Juan Miguel Mena

Número 4 candidatura ICV-EUiA.